Aquest any volem recuperar l’art de les
Lluquetes expressat en les figuretes dels Betlems.
Per aquest motiu amb el hashtag #leslluquetes
estem fent un recull d’aquestes figuretes de terrissa, gairebé centenàries, a
les xarxes socials de Twitter i Istagram. Com a mostra de la nostra cultura
popular nadalenques.
És així com fem una crida a tota aquella gent
que encara tingui o conservi alguna d’aquestes figuretes de l’obrador de les
Lluquetes a que pugui una foto amb l’etiqueta #leslluquetes per generar una galeria
d’aquets elements tradicionals del Nadal tortosí i ebrenc.
Actualment aquells que tenen una d’aquestes
peces, tenen un petit tresor de la nostra cultura popular, compartiu-la i
sobretot preserveu-la!
I aprofitem evidentment per desitjar-vos unes bones festes i feliç any nou.
Però qui eren les Lluquetes?
Lluquet era el malnom de Josep Jacint Grifoll
i Castells, que va nàixer a Tortosa el 5 de setembre de 1826. Després de veure
com un italià desenvolupava la venda ambulant a Tortosa de figures de Betlem, es va posar a modelar figuretes per a pujar la
seva família composada per 10 fills. Després de treballar al barri de Santa
Clara va establir el seu obrador al carrer Providència 18, del barri del
Rastre. Va elaborar uns motllos propis que exposava en vidrieres en època
nadalenca, tot i així i degut a la seva feina principal de mestre cases, dues
de les seves filles Pepa i Francesca Grifoll i Puell, van agafar el relleu de
son pare.
Francesca es feia càrrec de modelar, mentre
que Pepa era l’encarregada d’encarnar-les. Les dues van agafar gran fama a
Tortosa i van treballar fins ser ben grans, (81 i 79 anys respectivament) Moreira
les entrevista i els dedica un article al seu llibre de Costums , ballets,
pregàries, tradicions, jocs i cançons del camp i de la ciutat de Tortosa. En
aquell temps moltes caixes de l’obrador eren enviades a Saragossa, Barcelona,
Reus i fins i tot a Amèrica.
De l’estil de l’obrador de les Lluquetes, es
poden distingir dos tipus, el primer les figueretes porten indumentària pròpia de
la zona de l’Ebre, on el referent són les pageses de tortosins amb gipó,
mocadors al cap, faldilles llargues i acampanades i ells amb faixa, jupetí i
calces amples. A la segona època s’imposa la vestimenta hebraica, on es
reprodueixen pastors, aiguaderes, i escenes bíbliques.
Molt sovint aquestes figures portaven
ornamentació vegetal natural o diferents
materials manufacturats com el coto, cordill o filferro.
Les figuretes són d’argila cuita, fetes amb
motlle i pintades després de ser cuites, la majoria de les mateixes a l’interior
porten fils de plom per reforçar les extremitats. També configuren diferents escenes on s’imita
la roca i la figura és acompanyada per gerros, calderes, canterelles, olles...
els mateixos estan encolats a l’escena. Els colors no són vius i sols apareix
el daurat en les corones dels Reis. La majoria d’escenes creades són
representacions de la vida quotidiana, escenes domèstiques, agrícoles, la vida
del camp, els animals de corral i de treball, molt vinculades a la vida i la
gent de Tortosa i les zones pròximes.
L’obrador va estar en funcionament fins al
1936, moment on la majoria dels motlles van ser destrossats en la revolució
anticlerical.
Fonts
A. Curto i Homedes. Actes del II Congrés de
Cultura Popular i Tradicional Catalana. Comunicacions. Generalitat de
Catalunya. Departament de Cultura. Barcelona, 1996